Puig, Ermengol: “Quatre centúries d’impressió gràfica”

Ermengol Puig i Tàpies, crític d’art

La valoració artística més generalitzada que hi ha sobre gravats i estampacions no és massa positiva. Continua sent la de considerar-los de segona categoria o els parents pobres de les arts plàstiques. Els qui opinen així, probablement, desconeixen que el caldo de cultiu i el substrat, on es gestà la revolució i l’explosió d’imatges i de colors, produïts digitalment i de forma massiva, que ens envolta, s’arrela en antigues tècniques d’impressió gràfica. Possiblement, per la desconeixença que hi ha dels processos mecànics d’estampació no s’aprecia adequadament l’enorme varietat i complexitat d’aquells vells mitjans gràfics, que ben contextualitzats, encara resulten creatius i expressius.

L’estampació i el gravat foren factors plàstics cabdals per algunes cultures mil·lenàries. En bona part a ells es deu la persistència de lloables funcions socials com: preservar formes, exterioritzar idees transcendentals o màgiques i transmetre sabers i coneixements, que l’art aplicat i visual ha tingut i continua tenint.

És veritat que, a diferència de l’obra “artística”: singular i única, els gravats no sorgiren d’una voluntat estètica, sinó de la necessitat i de la conveniència de disposar de models i còpies a preus assequibles. Aparegueren amb la finalitat d’emular l’onerosa confecció de manuscrits i volums científics ben il·lustrats.

Alguns artistes, molt aviat, no dubtaren en utilitzar alguns d’aquests procediments plàstics.

També és cert que, com en l’actualitat, fou la “demanda” dels “consumidors” la que incentivà els gravadors a omplir el mercat de productes. Els gravats interessaren moltíssim al públic medieval i al il·lustrat. Cada grup social o creient n’esperonà la demanda.

Aquest fet, per lògica, n’induí un altre de prou singular: la impressió d’imatges, s’avançà, en el temps, a l’aparició de la tan lloada “Galàxia Guttemberg”, que en l’actualitat, també, transcorre per camins de canvi i de reinvenció.

A Europa, la utilització del paper, introduït pel àrabs, es generalitzà durant el segle XIIIè. En aquella època, amb la tècnica de la xilografia (matriu de fusta), es gravaren, pels pelegrins i creients, multitud de “sants” i d’imatges religioses a les quals se’ls hi atorgava poders quasi tan
màgics i miraculosos com a les relíquies que prestigiaven certs temples i santuaris. Tanmateix, per esbarjo de la multitud, s’editaren els primers naips.

Quasi en paral·lel a la utilització de la impremta de caràcters mòbils, aparegué, al s. XVè, un altra tècnica: la calcografia (matriu de metall). El nou procediment superava l’anterior en rapidesa, en perfecció i en el increment del tiratge, cosa que la feia econòmicament més rendible.

Aviat s’adonaren que tant l’una com l’altra podien evolucionar i aportar noves utilitats com la d’il·lustrar tot tipus de llibre i la producció prengué trets típicament industrials: divisió del treball i col·laboració entre pintor artista i gravador artesà. Certs pintors renaixentistes (Mantegna, Rafael..) utilitzaren sense cap recel la calcografia per a popularitzar obres seves i, dit sia de pas, en treien un bon rendiment econòmic.

El moment més interessant de la xilografia ocorregué a Alemanya i Dürer (1471-1528) fou el xilògraf més complert. En canvi, el calcògraf més genial, amb aiguatintes, fou l’holandès Rembrandt (1606-69). Altres l’acompanyaren: Josep Ribera (1591-1652), Van Dyck (1599-1641)…

Ambdues tècniques evolucionaren al ritme de la conjuntura. Els avenços i el desenvolupament tècnic foren constants i propiciaren una extraordinària barreja i varietat i cada nova contribució posseïa “personalitat” pròpia.

El segle XVIII fou un moment esplendorós per a tot tipus de gravat. El món científic i les universitats necessitaven llibres ben il·lustrats i els anglesos aconseguien que es pogués imprimir, simultàniament, text i imatges, coincidència que possibilità la profusió de revistes i de fulls de premsa. Moltes persones cobejaven retrats, molts galeristes i col·leccionistes desitjaven còpies de les obres que tenien, etc…

Tot això possibilità l’aparició de bons artistes calcogràfics, entre ells: W Hogard (1697–1764), Piranesi (1720-78), Goya (1746-1828) i Tièpolo (1696-1770).

La demanda continuà incrementant-se durant el segle següent. Foren els dies del xilògraf Doré (1832-83) i també els d’altres artistes com Rodin (1840-1917), Corot (1796 -1875), Fantin-Latour (1836 -1904) i el romàntic Delacroix (1798-1863).

I, precisament llavors, aparegué l’estampació que, en mans d’alguns artistes, resultà la tècnica més creativa i revolucionària. El músic alemany Senefelder, l’any 1796, per tal d’abaratir les còpies de les partitures, ideà la litografia (matriu de pedra). Aquest sistema, més senzill i més lliure i directe que els anteriors, es desenvolupà de forma pletòrica. El primer tram aniria deGoya a les cromolitografies de Toulousse-Lautrec (1864-1901) i continuà amb reputats cartells de dissenyadors, com Jules Chéret (1856-1920), Alexandre de Riquer (1856-1920) o Alfons Mucha (1860- 1939). Fou el moment esplendorós del’estampació calcogràfica.

L’aparició de la fotografia i posteriorment la del cinema colpejaren fortament el sector gràfic i en provocaren l’estancament i la davallada. De fet, però, sols afectà els aspectes més materials i artesanals del gravat i els artistes més creatius, reconduïren la producció cap a vessants més artístics.

Finalment, en ple segle XX, una tècnica de reproducció, prou antiga i simple, com era la serigrafia, en mans d’Andy Warhol (1928-87), obtingué gran reconeixement i ressò.

A partir de tot això i per a demostrar que els artistes contemporanis han continuat interessats en les possibilitats d’uns mitjans poc convencionals, però molt oberts a la invenció i a la comunicació, una part important de la Col.lecció Gelonch Viladegut està dedicada al segle XX.

A la Col.lecció hi trobareu obra d’artistes que revolucionaren i remogueren tots els racons de l’art: Matisse, Lèger, Picasso i Braque. N’hi trobareu alguns que continuaren pel camí de les contradiccions o dels intrigants models surrealistes, Magritte, Masson, Arp i Ernst. També, del Il·lusionisme narratiu, Erro o de signe pessimista: Saura, Canogar, Richter; o gestual: Appel, Hartung, Fontana, Tàpies, Grau Garriga i Tobey. L’esperit geomètric, el del rigor extrem sense concessions a l’anècdota, hi és ben representat: Vassarely, Albers, Max Bill, esperit que, en certa manera també mostren Calder i Magnelli.

El que més hi abunda són la gran varietat de moviments que circularen entre els anys 50 i 80, i que (des del primitivisme a l’abstracció) metamorfosaren la mirada o metamorfosaven els materials (des del Pop de Liechtenstein al “Nouveau realisme”).

Hi són presents un bon nombre d’artistes catalans: des de l’enigmàtic Pons al místic Antoni Llena, ect.. i com a colofó: 13 gravats de Miró (1893-1983) frescos, espontanis i esplendorosos de color i de decisió, exemples de com aprofitava els efectes inesperats, els resultats casuals i,
fins i tot, els errors.

En conjunt, un repàs amè i diferent de la llarga deriva plàstica del gravat i de l’estampació.

Algú és responsable de que de la valoració utilitarista, suggerida a l’inici, es passés, conceptualment, a una altra estrictament artística? Sí.

Durant el període d’entreguerres, del segle passat, fins i tot les teories estètiques s’esbatussaven. Unes pretenien l’art per l’art i unes altres s’inclinaven per un art compromès en tots els aspectes.Un pensador alemany, diria que força bandejat per l’esquerranista escola de Frankfurt, Walter Benjamin (1892-1940) per tal de contribuir a superar aquell atzucac, feu un plantejament molt objectiu i seriós sobre la validesa artística de les obres reproduïdes mecànicament. Possiblement en el fons participava de l’optimisme del neoplàsticisme holandès i del construstivisme rus, els quals pretenien aprofitar les tècniques industrials per aconseguir noves possibilitats estètiques i també socials. Ell, amb l’assaig: “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica”, publicat l’any 1936, mostrà, per primer cop, una visió positiva, coherent i raonada de la cultura de les imatges reproduïdes.

Aquell estudi està en la base de totes les propostes posteriors sobre la cultura de masses.

Andorra, 24 de novembre del 2013