Vicenç Furió: “Mirar de prop”

“No és fàcil mirar les estampes antigues. En general, són de dimensions petites i en blanc i negre. Cal acostar-s’hi molt per veure-les bé i, perquè revelin tot el que tenen a dins, s’ha de dedicar temps i molta atenció a cadascuna. Amb un cop d’ull, no n’hi ha prou per reconèixer el tema que representen, admirar-hi els traços fins i la cura amb què estan plasmats els detalls més minúsculs. Les estampes són exigents amb l’espectador i no s’obren fàcilment; però, quan ho fan, poden proporcionar-li tant o més plaer estètic i intel·lectual que qualsevol obra de les considerades arts majors, com les pintures, que juguen amb l’avantatge de la mida i el color.”

Elena Santiago Páez
“Mirar Rembrandt”, a Rembrandt. La llum de l’ombra
Fundació Caixa Catalunya, Barcelona 2005.
.
.

Aquest magnífic text que Elena Santiago va escriure pel catàleg d’una exposició de gravats de Rembrandt, assenyala amb precisió dos dels elements essencials del gravat antic: que en general són obres de dimensions petites i que són exigents amb l’espectador. Hi ha excepcions pel que fa a les dimensions. Alguns gravats són grans, com ara les Presons de Piranesi, que ens impressionen per la seva força i la seva inventiva. O bé els gravats dels Tiepolo que reprodueixen sostres pintats, on els personatges floten en un espai vibrant de núvols i de llum, en belles i decoratives composicions.

Però la majoria d’estampes antigues són petites i les hem de mirar de prop. Bona part de les obres de dos dels millors gravadors de tots els temps, Dürer i Rembrandt, són trossos de paper de pocs centímetres. Tot i així, en aquest minúscul espai, Rembrandt va crear imatges d’una intensitat i d’una humanitat commovedores, i els seus traços d’aiguafort i atrevits clarosbcurs han estat admirats durant segles. Aquestes qualitats, però, que s’aprecien en els detalls, s’han de veure amb atenció, i per fer això ens pot ser molt útil una lupa. La lent d’augment també ens permetrà admirar l’extraordinària destresa tècnica d’alguns burins i xilografies de Dürer, un artista que va marcar un abans i un desprès en la història del gravat. Hi ha qui pensa que Dürer i Rembrandt van ser més grans artistes com a gravadors que com a pintors. El mateix s’ha dit de Goya. Sense paraules ens deixen els colpidors “Desastres de la Guerra”, i els Disbarats –probablement el punt més alt del geni de l’artista- són d’una modernitat que encara avui sorpren. Són magnífics també els gravats de Fortuny, d’una tècnica i força expressiva que ens permet comparar-lo amb els grans noms que hem comentat. Rembrandt va inspirar-se en composicions de Dürer, Goya va inspirar-se en Rembrandt, i en els gravats de Fortuny hi ha aspectes de Rembrandt, Tiepolo i Goya. Els grans artistes es miren entre ells, i nosaltres hem de saber mirar bé les seves obres. Com diu Elena Santiago, els gravats són exigents amb l’espectador i no s’obren fàcilment; però, quan ho fan, ens atrapen per sempre més.

Vicenç Furió

Professor d’Història de l’Art
de la Universitat de Barcelona