Art / Critica

Es ben trist constatar que la crítica cultural ha poc menys que desaparegut dels nostres mitjans de comunicació i s’ha refugiat en aquesta espècie de convents de clausura que són les Facultats d’Humanitats, de Filosofia, de Filologia i de Belles Arts, conformant una mena d’estudis que només són accesibles als especialistes.

Es cert que les publicacions més serioses publiquen encara, i per sort, crítiques de llibres, d’exposicions i de concerts, però, hi ha encara gaires lectors que segueixen atentament a aquests paladins solitaris que intenten posar un cert ordre jeràrquic en la selva promiscua en que s’ha acabat convertint l’oferta cultural avui per avui?

El que és cert és que la crítica -que en temps passats però no tan allunyats desempenyava un paper central en el món de la cultura en general, i de l’art en particular, perque assessorava els ciutadans en la difícil tasca de jutjar allò que veien, escoltaven o llegien- avui és una espècie pràcticament en vies d’extinció, a la qual ningú sembla fer-li gaire cas excepte quan es converteix ella mateixa en diversió i espectacle. I potser per aquí hauria de començar un sentit ‘mea culpa’ per part dels crítics.

La literatura, el cine i l’art ‘lights’ donen la còmoda impressió al lector i a l’espectador de ser culte, revolucionari, modern, i d’estar a l’avant-guarda, amb un mínim esforç intel.lectual. De manera que aquesta cultura que es pretén avançada i rupturista en realitat propaga el conformisme mitjançant les seves pitjors manifestacions: la complacència i l’auto-satisfacció.

El buit deixat per la desaparició de la crítica ha permès que, insensiblement, l’hagi omplert la publicitat, la qual s’ha convertit en els nostres dies no només com a part constituent de la vida cultural sinó en el seu vector determinant. La publicitat exerceix un magisteri decisiu en els gustos, la sensibilitat, la imaginació i els costums dels ciutadans.

La funció que abans tenien, en aquest àmbit, els sistemes filosòfics, les creences religioses, les ideologies i doctrines i aquells mentors que en el sistema cultural francès es coneixien com els ‘mandarins’, avui l’acompleixen els anònims ‘creatius’ de les agències publicitàries. Era en certa manera obligat que així fos des del moment que l’obra literària i artística va passar a ser considerada un producte comercial que jugava la seva supervivència o la seva extinció en les montanyes russes del mercat, quan el preu va passar a confondre’s amb el valor d’una obra d’art.

Quan una civilització o una societat relegan a les golfes de les coses periclitades l’exercici de pensar i construir una obra i un discurs artístic i substitueix les idees per les imatges, els productes literaris i artístics són objecte de promoció, acceptats o rebutjats per les tècniques revolucionàries i els reflexos condicionats (pavlovians) d’un públic que no té defenses intel.lectuals ni sensibles per a detectar els contrabans i les extorsions de què és víctima.

La massificació seria un altre tret, al costat de la frivolitat, de la cultura del nostre temps. Sembla que agraden aquests fenòmens de gregarització que consisteixen en anar allà on va tothom. En aquest sentit, sempre resulta cridaner veure cóm es formen llargues cues per a visitar exposicions temporals mentre s’abandonen les visites sistemàtiques als museus o a les galeries d’art, de manera que molts directors i conservadors de museus posen en marxa exposicions temporals, amb la base dels fons del propi museu, per tal d’atreure un públic que se sent captivat pels fenòmens de masses i amb data de caducitat. Es produeix així un fenòmen d’emulació, de moda i de massificació, sàviament orquestrat per la publicitat i per l’absència de formació.

Per això, al meu entendre, cal més que mai la participació en l’arena pública d’homes de pensament i de creació. D’homes que puguin prendre part en el debat d’idees, un tipus de debat que es remonta a la naixença d’Occident. Els pensadors i els crítics d’art són, no obstant, conscients de la desairada situació a la qual han estat reduïts per la societat en la qual viuen, i la majoria ha optat per la discreció o per l’abstenció en el debat públic sobre les idees i les arts. Confinats en la seva disciplina o quefers particulars, no volen o no poden fer entendre la seva veu i el seu missatge. Es cert que hi ha excepcions, però, entre elles, les que sovint compten són les dirigides més a l’autopromoció i a l’exhibicionisme que a la defensa d’un principi, un valor o una posició. Malhauradament.

I, en canvi, necessitem a aquests homes i a aquestes dones de pensament i de creació que ens ajuden a construir-nos com a persones, a establir els nostres criteris sobre bases sòlides, i a avançar com a societat lliure basada en el discurs, la confrontació il.lusionada d’idees i opinions, i un futur individual i col.lectiu menys frívol i menys massificat.

Etiquetes: Art, crítica d'art

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>