Art / Politica

La politica, una paraula i una activitat que semblen maleïts per a alguns dels nostres conciutadans, hauria de ser un simil de pensament noble i d’acció noble al servei de la comunitat dels homes. De totes les activitats per les quals aquests es distingeixen, la politica és certament una de les que tenen més a veure amb el destí o amb la voluntat de vencer la mort. En aixo la política es troba propera de l’art, de la creació i de la invenció. Els artistes, els creadors, els inventors, els emprenedors i fins i tot els sabis no fan altra cosa sino que enfrontar les seves obres a la fatalitat i a la mort, com ho fan també els homes i dones polítics…tot i que cal reconèixer que els seus esforços són rarament coronats per l’èxit…
Confrontats a aquest posicionament, potser caldria convenir que la política i la creació haurien d’estar més associades. Allo que han arribat a fer de més gran, tan l’una com l’altra, ho han fet, en general, juntes. Al meu entendre, la guerra mutua i perpetua és absurda. Llur reconciliació és sempre una victoria de la civilització, sempre que una no vulgui servir-se de l’altra. I vet aquí el nus de la qüestió.
Alguns malgrat tot tenen tendència a defensar que l’artista és, i hauria d’estar sempre, en contra del poder, perquè de la mateixa manera que hi ha un llenguatge políticament correcte, hi ha poses ‘artísticament correctes’. Aixo significa que en general hom està content i hom aplaudeix que l’artista estigui contra el poder i, a vegades, que expressi allo que nosaltres no volem/podem expressar, sobretot en el cas de règims autoritaris.
Es cert que algunes obres, com ara “Els càstics” de Victor Hugo o algunes cançons de Vinicius de Moraes, han estat escrites contra el poder, pero també és cert que el sostre de la Capella Sixtina de Miquel Angel o “El burgès gentilhome” de Molière no són obres nascudes de la revolta contra el poder, i podriem afegir-hi que el Taj Mahal o els sostres de Le Brun tampoc. Llavors, ens trobem amb què cal matisar la resposta: hi ha exemples abundants dels dos cantons.
També existeix un temor en l’altre sentit: el poder polític no voldria dominar sempre al creador? I aixo no estaria inscrit en la naturalesa de les coses? La resposta a aquestes qüestions hauria de ser també ponderada. Al meu entendre, i per tal de continuar amb els exemples citats prèviament, Miquel Angel no era l’esclau del Papa ni Molière el de Lluis XIV, pero també és cert que sota l’Antic Règim hi havia pintors i músics de cort, completament lligats al poder i dependents d’ell pero comptant entre ells amb homes tan lliures i combatius com ara Goya. I avui en dia, sense tenir-ne segurament el títol, hi ha força artistas disposats a servir el poder per tal d’assegurar-se un present o per a fers-se un futur…
Una política de civilització consistiria doncs a establir una aliança d’èxit entre els artistes, els creadors, els inventors, els emprenedors i els polítics (si podem considerar encara la política com un lloc de poder i no només com el lloc de la seva representació…).
Ens trobem aquí, en realitat, en el cor del problema de les relacions entre l’individu i la societat; i assistim a la lluita entre dos corrents: el corrent que intenta mobilitzar l’individu contra la societat i el corrent que intenta mobilitzar la societat contra l’individu.
El primer només parla de drets. El segon només pensa en els deures. Tots dos representen una amenaça per la civilització, per la nostra civilització. Quan només hi ha drets (com creuen alguns artistes que s’oposen per sistema al poder polític, encara que sigui legítim), no hi ha cap tipus de vida possible en societat, perquè hom cau en una amargor paralitzant. Quan només hi ha deures, com voldrien alguns polítics en relació als ciutadans, l’art s’envileix sota el pes de les peticions indignes del culte a la personalitat que no deixa de ser la imatge de marca dels règims totalitaris.
La politica de civilització, i qualsevol altra politica en el camp de les arts, ha de basar-se en la recerca d’un equilibri entre els drets i els deures; i a partir d’aquesta premisa hom comprén perquè és capaç de reunir tants adversaris…
Al meu entendre, hi ha un paper social dels polítics, dels homes de poder, i hi ha un rol social dels artistes. Pero si cadascú s’encastella en la seva ètica i en la seva estètica professional i vol, com a màxim, només rendre comptes als seus semblants tot apartant-se de la moral comuna, de qualsevol tipus de responsabilitat social i civica, les coses encara aniran més malament. Em sembla arribat el temps de restablir les connexions entre l’art i la plitica, d’acabar amb els anatemes que projecten els uns contra els altres, de proposar i no d’afegir llur veu a la lletania de les queixes.

Etiquetes: Art, política

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>