El diner domina l’art contemporani?

El 16 de maig d’enguany, Danièle Granet i Catherine Lamour es posaven aquesta mateixa qüestió a les pàgines de “Le Figaro” (‘L’argent a pris la main sur l’art contemporain?‘).

Cal constatar que el mercat de l’art puja més enllà de qualsevol pronòstic, fins i tot els més optimistes. Quan fins i tot els professionals s’esperaven una relativa estabilització del mercat, les grans ventes del passat mes de maig a Nova York, han rebentat el sostre: 1.400 milions de dòlars en una setmana de subhastes (contra 1.000 milions l’any passat).

Una nova societat domina el món de l’art sota els efectes combinats de la mundialització i de la financiarització que l’acompanya. L’art ha esdevingut indispensable per al diner sense fronteres que busca llocs o oportunitats on invertir.

Hi ha els que cerquen la desfiscalització, hi ha els que volen marxar dels països emergents en crisi o hi ha els qui transformen els seus comptes off shore, i hi ha també els que volen entrar a formar part de l’élite mondialitzada, sense parlar és clar dels que reciclen diner negre.

Fins ara les grans cases de subhastes coneixien als seus clients. Sabien a qui venien i on anaven a parar les seves obres. Avui en dia hi ha un nombre infinit de filtres per a protegir l’anonimat dels compradors. Encara no coneixem la identitat del comprador del Six Self-Portraits d’Andy Warhol que es va subhastar el 14 de maig passat a Sotheby’s de Nova York. I que se’l va endur tot pagant 20,1 milions de dòlars.

El diner és més important que l’art i serveix com a patró de mesura per a avaluar els artistes. Allà on les carreres artístiques es desenvolupaven al llarg de tota una vida, acompanyades pels conservadors i els crítics d’art, veiem aparèixer artistes que construeixen la seva notorietat en menys de deu anys.

Fer de l’or amb l’art ha esdevingut el senyal distintiu d’una petita societat d’unes cent persones, una mena de club que decideix qui són els artistes “admissibles com a valors segurs”. Es coneixen, es reconeixen com a baules d’una mateixa cadena: tenen les regnes d’un mercat en el qual són alhora solidaris i adversaris.

Es tracta de nous milionaris, de grans cases de venda, de galeristes internacionals, de teòrics, que treballen tots a escala mundial. Estan connectats permanentment i es retroben allí on es produeix l’esdeveniment artístic: biennals, fires o vernissatges de grans exposicions. És en aquests llocs on es teixeixen els consens sobre els artistes que cal promoure.

D’alguna manera és similar al procés d’organització d’un mercat. Per a que tiri endavant, calen tres condicions alhora:

-que hi hagi compradors que disposin de grans mitjans financers, moltes obres i l‘imprimatur de les institucions museístiques que garanteixin el valor cultural de les obres tot exposant-les al públic. Aquests cercles tancats busquen crear i descobrir nous artistes i a promoure’ls ràpidament per a crear valor. Qui no forma part d’aquest cercle tancat no te ni veu ni vot. Qui no comparteix llurs tries és ràpidament considerat com un incompetent o com un reaccionari.

-es tracta de l’art de mercat. Un mercat cada cop més especulatiu i que arriba a perdre el cap com es va poder constatar les grans vendes a Nova York el maig passat. Posem un exemple: Black Fire! de Barnett Newman va ser adjudicat per 84,165 milions de dòlars desprès d’una acarnissada batalla al telèfon entre dos compradors. Christie’s l’havia estimat en 50 milions de dòlars…

-el marketing i la comunicació respecte d’alguns artistes es desenvolupen a escala mundial, imposant els gustos a un públic interessat per l’art i cada cop més ampli. Un públic format per amants de l’art i a qui els grans galeristes internacionals venen els derivats de les obres adquirides pels milionaris. Un mercat ple de futur, que ja és de més de 43.000 milions d’euros. O sigui, el 20% del mercat mundial del luxe.

Però fem ‘la’ pregunta: ¿perquè no es permet als no iniciats discutir respecte de les bases de determinades tries artístiques i respecte de la qualitat d’algunes obres d’art contemporani? Resposta: perquè el sistema ha de continuar funcionant en benefici dels seus inventors, i dels especuladors que se n’aprofiten.

Però ha aparegut un paràmetre nou. La màquina que han creat està cada cop més fora de control. D’altres participants -no occidentals- en volen prendre el domini. De fet, dels deus artistes més cotitzats, cinc són xinesos…I, només a tall de recordatori, a la subhasta de Sotheby’s de mitjans de maig van arribar ofertes de 37 països, bàsicament d’Àsia i d’Amèrica llatina, per a obres de Warhol, Koons, Richter,…

Però aquest mercat de l’art ha donat lloc a una perversió total: ha fabricat valor sense fabricar riquesa. La concentració està en marxa al món de l’art, com en totes les altres activitats globalitzades. Els actors gegantescos -grans “marchands”, grans col·leccionistes/inversors- van camí de matar, poc a poc, les galeries petites i mitjanes, les quals són indispensables per a que un artista arribi a la maduresa en el mercat. Perversió assassina del veritable mercat de l’art…

 

 

Etiquetes: Art, mercat, Nova York

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>