Art / Diplomàcia

Amb la situació existent de greu crisi econòmica, el museu d’Orsay proposa cada cop més exposicions impressionistes “claus a la mà”, delocalitzades lluny de Paris. Fent això, el museu d’Orsay incrementa la seva notorietat, però no deixa de córrer un risc, el risc d’una fragilització de les obres. El mateix risc que va córrer el 1963 la Gioconda tot travessant l’Atlàntic per ser exposada a Nova York, sota l’ull atent d’André Malraux, intermediari electe entre el general De Gaulle i Jackie Kennedy.

Va ser el 2009, sota l’impuls del seu president Guy Cogeval, que el museu d’Orsay va passar a la velocitat superior en la matèria de prèstecs agrupats, deixant així darrera els dubtes i assumint la proposta d’exposicions claus en mà. Sota l’efecte real o suposat de la crisi (disminució del mecenatge individual i crisi dels pressupostos públics destinats al món de l’art, tot alhora), i com que calia autofinançar al màxim les importants obres de modernització i de major superficie del museu, avui en dia ja acabats, dos grups d’obres mestres han fet, cadascun de forma separada, la volta al món. De Nashville a Madrid tot passant per San Francisco, un grup de teles que són testimoni del naixement de l’impressionisme han estat vistes per quasi 900.000 persones en nou mesos. Pel que fa a les considerades com post-impressionistes, se les ha pogut veure a Canberra, Tokyo i San Francisco, i han reunit més de 1,7 milions d’aficionats de l’art en deu mesos i mig. Quin és el balanç d’aquesta operació? Doncs que la meitat dels 20 milions d’euros necessaris per a poder completar les obres, s’han obtingut per aquesta via. Però, estem parlant només d’un èxit comptable? Doncs bé, no només.

Penjats un altre cop a les seves sales amb tonalitats i ambients nous, aquests conjunts ara més ben coneguts més enllà del microcosmo parisenc, reforcen l’átracció ja incomparable de les col.leccions del museu. I ajuden a fer-lo brillar internacionalment, i a l’esplendor de la cultura francesa, de la manera de viure a la francesa.

Entre 2009 i 2010, uns altres tresors han jugat també el paper d’ambaixadors extraordinaris, amb la mateixa missió: conseguir fons per a poder compensar la disminució de subvencions i per a fer brillar la institució així com el paper de França en el camp de la cultura. Així, per exemple, una selecció de peces emblemàtiques de l”Art nouveau’ i de la indústria del luxe al segle XIX ha anat al Japó. Un simple aperitiu abans de les retrospectives de Manet a Tokyo i de Degas a Yokohama que han estat visitades per quasi 660.ooo persones. Al mateix temps, una exposició sobre el tema de la dona moderna es presentava a Vancouver.

 I podriem citar molts altres exemples. El darrer any una selecció molt eclèctica d’obres evocant “Paris i la modernitat” va anar a Singapur i a Seul. I una altra zona geogràfica ha estat privilegiada aquest any, l’Amèrica del sud, un continent que en matèria d’art s’imposa cada cop més com la terra promesa emergent. De manera que uns 320.000 visitants han vist a Sao Paulo aquesta exposició al Centro cultural Banco do Brasil. I en aquests moments, l’exposició és a Rio de Janeiro.

Simultàniament, del 16 de novembre del 2012 al 28 de febrer de 2013, 87 quadres al voltant de Millet, Courbet i del naturalisme francès han participat a la inauguració del Museu d’arts xinesos a Shanghai, l’esdeveniment del XIVè Festival de les Arts internacionals de la Xina. Una manera eficaç de fer-se conèixer millor a l’Imperi del Mig, cada cop més interessat per l’art occidental antic. 

Per a aquest 2013, l’esforç s’anuncia de la mateixa intensitat. El museu d’Orsay estudiarà les relacions entre Manet i Venècia, amb una exposició al Palau dels Dogues, del 24 d’abril al 4 d’agost. Després, diverses obres mestres tornaran a marxar cap al Japó, tenint com a destinació el National Art Center de Tokyo, del 9 de juliol al 14 d’octubre del 2014. I cap a finals del 2014-començaments del 2015, serà el torn dels Renoir cap a Itàlia. Per després, es cerquen els temes, però no els destins: el Brasil i el Japó estan sempre a punt.

Enfront de la intensificació d’aquest tipus de prèstecs -més motivats per la pedagogia, la diplomàcia o l’economia que per la recerca científica-, els conservadors i directors dels museus han de redoblar la vigilància. I cal que ho facin.

Però si l’art és un llenguatge universal i si l’art permet reunir els pobles i la gent, l’art esdevé un formidable ganxo diplomàtic per a continuar a construir i a declinar aquest llenguatge universal i aquesta fraternitat entre la gent. I es tracta d’un element de força del qual els països amb una llarga tradició artística i amb col.leccions de prestigi (públiques i privades) han d’aprofitar. No només, com deiem abans, sota un angle econòmic o comptable, sinó també des d’un angle de fraternitat en la bellesa i d’implicació vers una cultura permeable i universal.

En qualsevol cas l’art ha estat sempre, i ho continua éssent, un instrument de concòrdia, un pont espai-temporal i una vitrina d’obertura per a fer conèixer i per a fer-se conèixer. Doncs una de les millors formes de diplomàcia que s’han creat mai. Sapiguem aprofitar-ho.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>