Cardona Torrandell, gravador

Armand Cardona Torrandell fou un artista i un personatge singular, portador d’un indubtable carisma i portador d’un missatge que responia a un moment social concret (després de la mort de Franco), però alhora universal.

Com escriu Pere Salabert, en el catàleg de l’exposició “Armand Cardona Torrandell (1928-1995)” , que es va poder veure al Museu Romàntic Can Papiol i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú l’any 2004, “amic de còrpora extremada, crani grandiós i ben aparellat, magí luxós, intel·lecte que fa drecera…”, Cardona Torrandell no deixava indiferent ningú, per bé i per mal.

Armand Cardona Torrandell, "Sense títol", aiguafort, 1978

Armand Cardona Torrandell, “Sense títol”, aiguafort, 1978

O com Livia Lucchini, de la galeria l’Agrifolio de Milà, qui afirmava: “Vigorós, vermell, amb freqüència el sacsejava una poderosa rialla. Podria ser un guerrer, un lladre, podria arribar a l’homicidi, però no podria ser un assassí”. Per afegir acte seguit: “Ho tenia tot: cultura, saber, saviesa, pensament, fantasia, les dues potències; era un home solitari i no pas perquè volgués ser-ho. Com un foc generatiu, tant com s’abrasava tant més es nodria i t’abrasava i et nodria”. Vaja, tot un personatge de qui no s’havia d’abusar ni del contacte llarg ni sovintejat…

Situades la persona i el personatge, endinsem-nos ara en la seva obra. Els anys de la postguerra mundial es van perfilar les anomenades segones avantguardes: moviments diversos que cercaven nous llenguatges amb els quals manifestar la lluita social que, de molt diverses maneres, es duia a terme a Europa. A Catalunya va ser l’ informalisme el llenguatge que va concretar, en les seves múltiples manifestacions, el trencament amb l’època anterior: innovador estèticament, contestatari conceptualment.

Des de finals del 1959 i fins el 1963, Cardona Torrandell va treballar un cert informalisme. Un informalisme del què Juan-Eduardo Cirlot escrivia: “Destaca en el panorama de l’ informalisme neo-il·lustratiu la creació de Cardona, tant per l’invencionisme iconogràfic com per un esperit molt peculiar, tant lligat a la poesia com a la plàstica i, que, si abasta el dramàtic, és per la intensitat de la imatge, no per la projecció d’unes vivències directes”.

Però, ja a finals del 1963 participa a la mostra “Jove figuració a Espanya”, un títol prou demostratiu d’on es trobava l’artista, si més no, referent al llenguatge. I, tot just després, se sentiria atret pel pop art, tot emprant el collage per realitzar algunes obres.

Cardona, però, es caracteritza pels seus cicles (Testes, Univers concentracionari, Revolucions, Massacres, Profanacions,…). Aquesta manera de treballar per sèries temàtiques el podrem trobar també en la seva obra gràfica, i també hi trobarem els mateixos temes.

És entre 1962 i 1965 quan va trobant i consolidant la seva diferenciació estilística. En realitat, la personalització de la seva obra es fonamenta en el triomf de la línia sobre el color, segons afirma amb rotunditat Francesc Miralles en un article en l’esmentat catàleg.

Les complexes línies que constitueixen cada obra (pictòrica, escenogràfica o gravada) marquen un homenatge a Dubuffet. Aquelles línies que omplen l’espai de la peça, que omplen ulls i boques, cossos i superfícies llises, aquelles línies tenen un origen literari. Origen que té a veure amb la seva voraç i continuada lectura. La nerviosa i complexa cal·ligrafia de les obres de Cardona Torrandell té aquest origen. És per això que la seva cal·ligrafia es constitueix en una imatge escrita. I aquesta imatge escrita és l’element que li dóna les seves personalitat i diferenciació. Marxa de tots els estils i semblances perquè, en realitat, és un literat que escriu pintant.

El seu missatge era tan important, la seva vehemència i impetuositat tan desfermades, que necessitava un medi lliure i directe, com la pintura i el gravat, sense que cap obstacle l’impedís arribar a tothom. I perquè canta la condició humana, la seva dignitat i la seva misèria, podem afirmar que Cardona Torrandell només ha fet, al llarg de la seva vida, una sola obra. Només ha fet un retaule, configurat per centenars d’obres en diversos suports.

Acabem amb unes línies de la carta que titulada “Sota el signe de Dionisi”, Pere Salabert li va enviar post-mortem: “Em sembla que tu, Armand, has estat de la raça dels massa humans. Vares encarnar, per aquest ordre, les tres figures de la instrucció: aprenent de tu mateix, artista de personalitat consolidada i espècimen humà de naturalesa impecable, que vol dir individu en llibertat. Fores successivament terra fèrtil oferta a la sembra, jardí endreçat, selva opulenta, gairebé tan densa com algunes d’aquelles grafies teves, si fa no fa antropomorfes”.

Armand Cardona Torrandell, línies, vida, destrucció, vilanoví, selva, gravador, home lliure.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>