Cultura i identitat europea

Acropolis (AFP PHOTO / ARIS MESSINIS)

La identitat és una cosa que es comprèn instintivament quan es prova o es reconeix, però és, d’altra banda, una cosa difícil de definir ja que es corre el risc d’encaixonar-la sota paraules i paràmetres que no donen una idea suficient ni de la seva complexitat ni de la seva evolució: “El que hi ha de menys simple, de menys natural, de major artificialitat, és a dir de menys fatal, però de més humà i de més lliure al món, és Europa“, afirmava amb encert Jules Michelet en la seva “Introducció a la història universal”. De fet, Europa és abans de res una aventura humana, i les seves fronteres, fixades per la geografia marítima a l’oest i al sud, ressalten una diferència cultural a l’Est.

És, doncs, necessari invocar la cultura per dibuixar a grans traços una identitat marcada pels meandres de la història. Hereva de la filosofia grega, estructurada en gran part pel dret romà i arrelada en el pensament judeo-cristià, Europa pot reivindicar amb orgull Atenes, Roma i Jerusalem com les seves tres “mares pàtries”, segons l’expressió de Jean-Marie Paupart. Això no exclou ni les aportacions anteriors ni les influències ulteriors, ja siguin aquestes cèltiques, germàniques, àrabs o eslaves. Però la identitat, lluny de negar aquestes particularitats, les ordena en funció d’un tot i això és el que ens ocupa.

Necessàriament plural, com una pintura impressionista, la identitat no és ni pot ser un bloc monolític. Perque tot i que s’enriqueix de totes les influències, no pot resumir-se tan sols a una agregació de cultures. La identitat europea és un tot que ordena, sense negar-les, les particularitats locals, en funció d’un eix vertical que li dóna la seva coherència. Igual que una persona escull sense reserves la cultura que decideix estimar, encara que hagi pogut rebre per herències diverses i diferents influències, Europa, que també ha vist desenvolupar-se sobre el seu territori diferents influències, ha escollit històricament l’arrelar-se en la cultura greco-llatina i en els valors judeo-cristians. La identitat és, doncs, també un assumpte de voluntat i per això és un combat permanent.

Més enllà de les tribulacions històriques, quines són les constants que dibuixen els caràcters essencials de la nostra identitat? Jo en distingiria tres de principals:

La posició central atorgada a la persona humana: això és particularment visible en l’art, que és el reflex de qualsevol civilització. Tant si parlem del Louvre com del museu de l’Ermitage, del Prado o de la National Gallery a Londres, el rostre humà es presenta i es magnifica com el súmmum de la bellesa, un rostre humà que altres civilitzacions prohibeixen representar. Hereus d’una cultura en la qual el Fill de Déu s’ha encarnat per prendre un rostre humà, Europa considera la persona com un subjecte de dret dotat d’una dignitat inalienable, com a contraposició a altres civilitzacions basades en la lògica de clan, d’ètnia, de grup o de casta.

Una diferenciació entre els poders civils i religiosos, en la qual es basa la llibertat de consciència: encara que l’emperador romà tenia el costum, com en la resta de civilitzacions de l’època, d'”acumular” la dignitat sagrada de Pontifex Maximus amb el títol guerrer d’Emperador, l’Occident cristià va canviar la dada i, per primera vegada en la història, va decidir no seguir aquest costum i contestar així el monopoli del seu poder religiós. Sorgeix així l’espai reservat a la consciència que el poder polític no pot, si no vol convertir-se en il·legítim, violar, com ja va fer Antígona enfront de Creont.

Una particular dignitat de les dones: com a contrast amb altres civilitzacions que han destinat les dones a la reproducció o a no ser altra cosa que mers instruments de plaer, Europa, sorgida d’un personatge femení de la mitologia grega, l’ha enaltit tant en la literatura com en l’art, i li ha atorgat un paper eminent en la vida social. “Les societats són el que vol ser la dona“, resumia magníficament el benaurat José Anacleto González Flores, martiritzat per les autoritats mexicanes el 1927 i beatificat per Benet XVI el 2005. De fet, el concepte que té de la dona una societat és enormement revelador del seu nivell de civilització.

El nexe comú entre aquests principis es basa en que són universals per vocació i que concerneixen, o podrien fer-ho, a priori a tots els pobles, encara que quedin circumscrits, de moment, a Europa en el seu desenvolupament històric. I aquí radica el geni i la paradoxa del nostre continent, universal per vocació però identitari per construcció.

I aprofito que comença el mes d’agost per desitjar-vos unes estupendes i artístiques vacances. Fins a setembre!

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>