Sobre la idea d’art a la Catalunya autònoma

La cartografia de les arts contemporànies a Catalunya ha millorat molt en els darrers 100 anys, tot i els difícils moments actuals. La visualització de les arts contemporànies ha crescut en qualitat i quantitat en els darrers 100 anys i, sobretot, durant aquests 30 darrers anys de ‘democràcia electoral’. Les nostres xarxes de creadors s’han ampliat i els espais públics i privats només destinats a la pràctica de l’art sumen més de 1.000, segons dades del CONCA del 2013. I el cert és que aquesta normalització artística i cultural, que darrerament està patint de valent, com la resta d’àrees de la societat, és un dels valors tangibles i intangibles més preuats. Però, tot i aquests bons indicadors i el que generen de valor afegit, la cultura(s) i les arts encara estan lluny, malauradament, de ser una pedra angular d’un nou model de societat.

Però per saber on som i on volem anar també necessitem saber d’on venim, i el nostre referent ineludible és la Mancomunitat, que fou la institució que en només una dècada va crear les estructures d’estat que avui encara vivifiquen el territori català. Però, sobretot, la Mancomunitat vol dir parlar de noucentisme, un moviment artístic i cultural que no va existir enlloc més d’Europa. Un moviment que comportava una manera visionària de fer política -quan les conselleries i els ministeris de cultura no existien-, perquè la cultura ho impregnava tot. Prat de la Riba i els seus companys de viatge, entre els quals Puig i Cadafalch, transformaren aquesta utopia en realitat i es van adonar que per construir un país és necessària una ordenació cultural i artística de la societat i de la seva consciència de ser i d’estar. I això fou un fet excepcional. Aquest suport polític a la cultura no el trobem, ai las!, en cap altre moment de la nostra història recent.

I arribats a aquest punt, hom pensa que, d’ençà de llavors, els dos únics Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en clau de passat immediat que han creat consciència de societat a través, també, de la cultura han estat Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Maragall modernitzant l’ideari noucentista i Pujol recuperant al peu de la lletra per a bona part de la població aquell ideari, difús però latent, que la dictadura franquista havia volgut eliminar. Tots dos, tensionant els diàlegs, les veritats i les mentides entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana en un moment en què cada cop la hibridació dels dos conceptes s’entrelligava més; com ara, en què la hibridació entre camp i ciutat és ben estesa arreu del territori.

A grans trets, Jordi Pujol seria l’home de la transició que, com Eugeni d’Ors, dins una tradició clàssica i burgesa va potenciar artistes de tall romàntic durant els anys 80 del segle XX, quan el prestigi de la llunyania esdevindria arcàdia idealitzada i irreal. També fou el reflex que en el món contemporani encara hi havia, i hi ha, molta gent que no ha arribat a assimilar els conceptes de l’ impressionisme, malgrat que molts dels idearis estètics i ètics de les avantguardes ja són presents en tots els estris i objectes quotidians de la nostra societat.

Mentrestant, a l’altra banda del paisatge, trobem Pasqual Maragall i la representació dels moviments d’avantguarda que les Olimpíades del 1992 van fer aflorar, massa sovint amb un cert esclavatge del disseny, dels què Carlos Pazos, Mariscal, la Fura dels Baus, Arranz-Bravo, Ricard Bofill, Miquel Barceló, André Ricard, Fontcuberta, Rafael Marquina, Jaume Plensa… en serien exemples paradigmàtics. Tot i això, Maragall en el seu background també recuperava la modernitat creativa que els artistes de la Segona República havien despertat abans d’haver d’exiliar-se.

A mig camí entre el romanticisme del plebiscit diari de Pujol, emmarcat en una fidelitat digna als orígens, i la cultura metropolitana amb aires de mestissatge i d’una certa internacionalització de Maragall, sorgeixen veus potents en llocs intersticials, en les perifèries, en les noves centralitats. Artistes que equilibraren la balança de la creativitat arreu del territori: Perejaume, des del Maresme; Guillem Viladot, Cristòfol i Benet Rossell, des de Lleida; Bernabei, a Colera; Berus, Hamilton i Berthold, a Cadaqués; a Granollers, Jordi Benito i Josep Uclés; Cuixart, a Palafrugell; Alfons Borrell, des del Vallès; Torres Monsó, Fita, Ansesa o Bosch Martí, a Girona…

I mentre els rurals i els urbanistes ja estan hibridats en aquest segle XXI, com el mateix paisatge, tot el territori es converteix, mercès a infraestructures físiques i virtuals, en una gran Catalunya Ciutat(s)/País. Un país que es fa universal a cops de ser ultralocal, que té una megacapital que absorbeix, però que difon, i que, tot i els grans reptes i les problemàtiques contemporànies de sostenibilitat, esdevé un bon marc de referència artística per traçar la creativitat arreu, deixant-se d’estètiques uniformitzadores i apostant per la integració i la diversitat.

Joaquim Sunyer "Cala Forn", 1917

Joaquim Sunyer “Cala Forn”, 1917

Etiquetes: Art, Catalunya, política

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>