Sobre Modernitat i Avant-guarda

Kasimir Malevich "Suprematist Painting" , 1917

Kasimir Malevich “Suprematist Painting” , 1917

La modernitat és una cosa antiga. El terme modernus va aparèixer per primer cop als textos del polític i escriptor llatí Casiodor, al segle VIè. Modernus per a ell és allò que posa de manifest el que és propi del modus, és a dir, el que manifesta la qualitat d’allò que és just, el que guarda mesura, el que resta contingut en la noció de recent. Modern no és allò que anuncia el que ve, sinó allò que està d’acord amb el moment. Conforme al modus, que constitueix l’arrel de la paraula, modern és allò que troba la justa mesura entre el temps que acaba de passar i el temps que ha de venir.

Seran necessaris uns quants segles per tal que aquest terme es tenyeixi de tints polèmics i cap a mitjans del segle XII passi a designar els qui, per tal d’oposar-se als antiqui en llur interpretació dels texts sagrats, reivindiquen per a si el nom de moderni. Durant aquest llarg període de temps, antic o modern, seguiran essent, més que quelcom positiu o negatiu, dues formes de ser oposades, dues maneres de mesurar la relació amb el temps. El terme ‘modern’ guardarà durant tot aquest temps, el significat del límit que no s’ha de franquejar, així com del model a seguir. Com al grec ‘arti’, la qualitat de modern és ‘ajustar-se’, ser la bona mesura, la bona dosificació entre l’antic i el bo, un equilibri en la relació amb el temps…

No és fins als voltants del 1830 quan el terme modern acabarà per significar el contrari, és a dir, la idea de recerca incessant i febril del nou, així com llur exaltació. De bell antuvi norma, equilibri, mesura i fins harmonia d’acord amb el temps, el modern es torna a la inversa excés, desmesura, inquietud i dissonància.

En canvi, Baudelaire, el primer que va usar el mot ‘modernitat‘ en la seva actual accepció (a “Le Peintre de la vie moderne“), per a reivindicar el particular valor de l’estètica del seu temps, guardava encara a la seva ment quelcom del seu antic sentit. Baudelaire no deixa de recordar al lector que “la modernitat mai no és sinó la meitat de l’art, l’altra meitat és l’etern i immutable“. La postulació d’allò actual, de l’efímer, el gust pel transitori i fugaç, la necessitat de l’inaudit i d’allò mai vist, totes aquestes característiques de la vida moderna sempre han de venir, segons Baudelaire, acompanyades, però al mateix temps mesurades, moderades, ponderades i justificades, per una postulació similar però inversa de l’immòbil i sempre present.

El sentit de la modernitat és també antinòmica del progrés, aquella ideologia positiva, optimista i nímia tan pròpia de burgesos com de socialistes, segons Baudelaire, que ignora el dubte, la inquietud, l’angoixa, el dolor o la melancolia, i que de la vida no en vol saber res més que futurs triomfants.

La protesta que eleva Baudelaire en nom de la modernitat -aquest terme mig, aquest equilibri entre dues tensions contràries: l’eternitat de l’obra mestra i l’estremiment passatger del descobriment-, és la protesta d’un clàssic que recorda la necessitat de respectar les intangibles lleis del gust i de la lògica que regeixen les arts.

De fet, la metàfora de l’avantguarda (trànsfuga del vocabulari polític dels escrits de Saint-Simon) apareix per primera vegada a la crítica d’art el 1845 en un pamflet d’un ardent defensor del socialisme utòpic de Fourier, Gabriel Désiré Laverdan, sobre la missió de l’art i el paper de l’artista.

La simultaneïtat en l’aparició dels termes modernitat i avantguarda al vocabulari artístic no ens ha de dur a confondre’ls, sinó a distingir-los. Mentre la modernitat, sentiment d’equilibri d’acord amb el temps, és de qualsevol època, l’avantguarda està estrictament vinculada al romanticisme d’allò que constitueix continuació i esgotament. En particular va lligada a l’aparició -amb Saint-Simon, Fourier i Proudhon- d’unes ideologies del procés social i polític calcades del progrés dels descobriments tècnics, que per la seva part s’inscriuen en la tradició de la Il·lustració.

D’aquest origen doble i contradictori han nascut les confusions de les que avui hom pot acusar a l’avantguarda. Per un costat pretén ser el laboratori de la modernitat tot tenint la clau del desenvolupament de les formes, però per un altre costat arrela fondament en l’irracionalisme romàntic. Els seus neguits, comportaments, errors i ambigüitats, els seus compromisos i complicitats seran el fruit d’aquesta herència, doble i contradictòria.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>