Conflictes de propietat

Per la pròpia història de creació i desenvolupament dels museus, derivada de la història de les civilitzacions tout court, sovintegen, i sovintejaran, els litigis sobre la propietat de les obres d’art que han estat desplaçades del lloc d’origen o del lloc per al qual van estar pensades i incorporades.

Ho veiem en el cas de les obres procedents de la Franja de Ponent i legítimament propietat del Museu de Lleida, però és també el cas de la part del Claustre del Monestir de Cuixà que hi ha a The Cloisters a Nova York o dels marbres del Partenó d’Atenes que hom pot admirar al Museu Britànic a Londres, entre molts altres exemples que podríem citar. Uns casos que tenen una difícil solució perquè, evidentment, ningú no vol cedir en el gaudi d’aquestes peces.

Hi ha, però, encara un altre cas que no té a veure amb les obres d’art dipositades als Museus, sinó en l’intercanvi entre particulars o entitats -via subhasta- de béns considerats com identificatius de determinades societats o col·lectius.

Seria el cas d’una subhasta organitzada el darrer 30 de maig a París, per l’institut de subhastes Eve a les instal·lacions de Drouot, amb tresors de les tribus ameríndies d’Amèrica. Segons el governador de la tribu Acoma, Kurt Riley, en realitat i en puritat no es tracta d’obres d’art, i, de fet, tant la tribu Acoma Pueblo (Nou Mèxic) com la Hoopa Valley (de Califòrnia), han anat als tribunals per tal d’intentar anular la venda i recuperar les 422 peces ameríndies que es tenia la intenció de posar a la venda.

De totes maneres, l’èxit no va acompanyar a la demanda, i només un dels objectes que van ser presentats per a ser subhastats va ser retirat de la venda perquè un dels membres de la tribu Acoma el va reconèixer i va sospitar que havia estat robat. Tal com afirmava, potser un xic cínicament, el comissari de subhastes Alain Leroy, “no prendrem el risc de vendre un objecte robat”…, tot precisant que pensaven vendre tota la resta…tal i com va succeir.

La realitat és que en aquesta subhasta hi havia molts diners a guanyar. Perquè, per exemple, unes estatuetes de la tribu Hopi s’esperava vendre-les per valors que oscil·laven entre els 300 i els 15.000 euros, mentre que la venda d’una màscara es situava entre els 40.000 i els 60.000 euros.

Màscara de la tribu Hopi

Màscara de la tribu Hopi

L’altra cara de la moneda el representen les tribus ameríndies concernides que consideren que aquests objectes són uns veritables éssers vius. En aquest sentit, Kurt Riley recorda que “aquestes peces formen part de la nostra vida quotidiana i algunes d’elles són utilitzades en determinades ocasions en les nostres cerimònies. Es tracta de peces religioses que estimem, i quan se’n van, és com si ens prenguessin una part de nosaltres mateixos”, tal i com podem llegir a l’article que la periodista Salomé Vincendon va publicar al diari Libération del passat 30 de maig (des-tribus-amerindiennes-reclament-leurs-tresors-a-la-france ).

I la cosa ve de lluny…Tant el 2013 com el 2014 i el 2015, diferents tribus ameríndies ja s’havien queixat d’aquestes vendes fetes a França, i van intentar prohibir-les en cada ocasió. Però tal com assenyala, satisfet, Alain Leroy, “fins ara, els tribunals sempre han sentenciat a favor nostre”, abans d’afegir, impertorbable, que “les subhastes són públiques, i no tenim res a amagar”.

Per contra, als Estats Units, la venda d’objectes amerindis està molt vigilada, i sovint és considerada il·legal. En aquest sentit, els Departaments d’Interior i d’Estat, així com el Museu Amerindi de Washington, s’esforcen en donar suport a les tribus. Tal i com ha declarat a Libération Mark Taplin, de l’Oficina d’assumptes culturals del Departament d’Estat, “en absència d’un dossier clar i del consentiment de les pròpies tribus, aquests objectes no haurien de ser venuts”. El 2013 la casa de subhastes Eve ja havia organitzat una subhasta de màscares Hopi, que havia estat combatuda per les tribus. En aquella ocasió, l’Ambaixada americana a París havia intentat prohibir la venda, però atès que va ser considerada legal, es va fer. Només per veure el pa que si dóna, apuntar que 24 màscares es van vendre per més de 520.000 euros. Money, Money, Money

Per fer front a aquestes situacions, Steve Pearce, membre de la Cambra de representants de l’estat de Nou Mèxic i contrari aferrissat a aquestes vendes, va entrar en aquella Cambra el 23 de maig un text en què demanava a les agències federals americanes que lluitessin contra el tràfic d’aquests objectes, tant als Estats Units com a escala internacional.

És una qüestió sensible que veiem repetida a tot arreu, ja sigui quan les peces tenen la consideració d’obra d’art com quan la tenen d’ésser viu. Simplistes, arrauxats, victimistes i milhomes, abstenir-se!

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>