Crítica d’art i mercat d’art

La premsa està en crisi, en forta crisi. Està majoritàriament finançada no pels compradors amb ganes de llegir sinó pels publicitaris que volen associar la imatge dels seus productes a una capçalera de prestigi.

Es llegeixen menys novel.les, i encara menys els llibres d’assaig. I és tenint en compte aquest panorama que cal admetre que la crítica d’art es troba en una situació difícil. Però la crítica d’art és també víctima del seu propi narcissisme. Durant molt de temps, l’ús de les paraules en aquesta disciplina produïa un estil confús, profús i difús, que pretenia així mostrar l’alt nivell de ciència de l’autor.

Aquesta ‘crisi’ dels textos incomprensibles dels crítics d’art continua present, i només cal llegir per a donar-se’n compte els comunicats de premsa d’algunes galeries d’art contemporani, perquè per a alguns sembla continuar vigent la màxima de què ser incomprensible és un signe de qualitat. Tot i que també podria ser que el que això vulgui manifestar és que la única cosa que compta de la crítica d’una exposició és el fet que surti en un diari, és el simple fet que se’n parli, bé o malament però que se’n parli.

Perquè una altra cosa que pot tenir incidència en el bon desenvolupament d’una exposició és el lloc on apareix l’article. I és així que hom considera que la presència d’una foto i el seu format, el títol i el sots-títol, tenen la màxima importància.

Potser és una observació cínica, però a fur de realista.

Al mateix temps, i des dels anys 80, es desenvolupa en paral.lel un altre fenòmen: la presa del poder per les cases de subhastes en l’imaginari del gran públic. Només cal fixar-se en els catàlegs.

Abans, els catàlegs de les subhastes d’art eren destinats als iniciats, hi havia moltes abreviacions, poques imatges, sovint en blanc i negre, un paper poc luxós. Però a partir dels anys 80 les grans cases de subhastes han treballat dur per a ampliar les seves audiències. No ho han fet desenvolupant un gust autèntic per l’art, perquè és un fet que el cercle de persones realment atretes per la pintura i l’escultura és limitat, però han aconseguit atreure nous públics.

Un públic a la recerca d’honors, de tractament VIP, de sopars i de cocktails. Fins els anys 80 les cases de subhastes privilegiaven les velles families aristocràtiques, però després s’ha produït una veritable democratització: les cases de subhastes, les grans cases de subhastes a nivell internacional, han sapigut atreure cap als seus salons gent rica amb ganes de reconeixement i de presència social.

I per a aquest tipus de persones, la informació havia de ser més accessible. És per això que s’han dissenyat nous catàlegs de ventes, que són una barreja de catàlegs de venda per correspondència, de revista de decoració i potser fins i tot de revista d’art: fotos grans, paper de luxe, comparació entre el quadre d’un artista amb el d’algun dels seus predecessors per tal de donar prestigi històric a l’obra, cuadre posat sobre una paret per tal d’apreciar el seu potencial efecte decoratiu, i textos de ‘descubridors’ fora mida, com ara col.leccionistes de prestigi que tenen un suposat bon ull, i alguns crítics d’art, que continuen produïnt uns textos hiperbòlics.

I vet aquí com el cercle es tanca: la crítica d’art al servei del mercat de l’art mitjançant l’aportació del seu pes intel.lectual en tant que símbol de prestigi? o un mercat de l’art entès com el darrer espai de presència constant i sense limitacions de la crítica d’art? o tot a l’hora? Un altre apassionant debat per encetar.

Etiquetes: crítica d'art, mercat

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>