La fi dels experts en art?

Considerada com un privilegi dels artistes, la llibertat d’expressió podria deixar-se d’aplicar als experts que certifiquen l’autenticitat de les obres d’art.
Quan sumes considerables circulen al mercat de l’art i quan el veredicte d’un expert pot significar la fortuna o la ruïna, alguns processos fortament mediatitzats estan portant els especialistes a auto-censurarse, per por a possibles causes judicials.
L'”Andy Warhol Foundation for the Visual Arts”, la Fundació Roy Lichtenstein i el Museu Noguchi, tots tres a Nova York, han parat d’autentificar obres amb la finalitat d’estalviar-se litigis. I el gener d’aquest any, el ‘Courtauld Institute of Art’ de Londres ha evocat “la possibilitat d’una acció judicial” per tal d’explicar l’anulació d’un forum dedicat a l’estudi controvertit de 600 dibuixos atribuïts a Francis Bacon. Es el mateix que s’ha esdevingut respecte d’especialistes reconeguts de l’obra de Degas que no s’han volgut manifestar a l’entorn de 74 guixos que es trobaven ja al mercat, que no han volgut prendre posició respecte de si es tractava d’un descubriment fabulós o d’una falsedat.
Aquestes ànsies arriben fins i tot als catàlegs raonats. Algunes sales de subhastes o de venda han decidit, a vegades, no presentar peces no repertoriades. I per aixo alguns autors d’aquests catàlegs raonats s’han vist demandats o s’ha intentat sobornar-los.
Pero l’alça vertiginosa dels preus de l’art ha fet evolucionar l’anàlisi cost-rendabilitat d’un procés i el frau s’ha convertit en quelcom de més lucratiu, tal i com observa Nancy Mowll Mathews, presidenta de l’Associació d’especialistes de catàlegs raonats, en una entrevista que sortia aquest estiu al ‘The New York Times’. Segons alguns observadors, aquesta aversió creixent per garanntir públicament l’autenticitat d’un objecte podria fer que es mantinguessin en el mercat falsedats i obres mal atribuïdes, mentre que obres tot just descobertes correrien el risc de no ser mai identificades.
I aquesta presunta crisi dels experts en art (de l'”expertise”) no ha deixat de suscitar un debat ètic interessant: cal denunciar una obra sospitosa o callar-se com recomanen els advocats? El 2005, després d’haver observat els problemes judicials d’altres organitzacions, Jack Cowart, director executiu de la Fundació Lichtenstein, va explicar que havia subscrit una polissa d’assegurança de responsabilitat i que havia adoptat un procediment d’autentificació més rigorós i més transparent. També es va saber més tard, que el 2011 la Fundació Warhol va pagar 7 milions de dollars per tal d’assegurar-se la seva defensa en el cas d’un assumpte relacionat amb una serigrafia que la Fundació havia rebutjat d’incloure en un catàleg raonat. Després d’aquestes peripècies, els membres del Consell d’Administració de la Fundació van estimar que els beneficis obtinguts d’una autentificació no compensaven de cap manera els perills d’una demanda judicial. Pero, tal i com indica Jack Flam, president de la Fundació DEdalus que edita el catàleg raonat de Robert Motherwell, si els experts callen, veurem aparèixer moltes més falsificacions. Pero qui defensa els experts en aquests casos?
Per al Sr. Cowart, per contra, els dictàmens de les comissions d’autentificació no afecten els falsificadors d’obres d’art. Sharon Fletcher, directora executiva de la ‘International Foundation for Art Rsearch’, dubta de què el numero de litigis hagi augmentat, pero accepta que aquesta sensació “ha refredat el mercat”. Tot i que pocs dels demandants acaben guanyant, els calendaris i despeses d’advocat desanimen als professionals. Per aixo, la ‘College Art association’ ha escollit recentment d’oferir als seus experts una polissa d’assegurança de responsabilitat.
Per la seva banda, Peter Stern, advocat de Nova York especialista en obres d’art, aconsella els seus clients de no arriscar-se mai a emetre una opinió, si no són expressament sol.licitats pels propietaris d’una obra i després de verificar que aquests han signat una garantia d’exoneració de qualsevol tipus de demanda judicial.
Segons la Sra. Fletcher, la por a possibles processos podria acabar canviant la naturalesa dels catàlegs raonats. I n’aporta com a prova que les fundacions Calder i Lichtenstein i el Museu Noguchi han decidit presentar on-line el seu inventari sota l’etiqueta “treballs en curs”.
Alexander Rower, net d’Alexander Calder i president de la Fundació Calder, ha preferit una gia on-line de l’obra de Calder a un catàleg raonat. Aquesta fundació nova-yorkesa no fa cap autentificació, sinó que el que fa és arxivar i examinar qualsevol producció atribuïda a aquest artista, a sol.licitud del propietari.
Llavors, estem confrontats a la desaparició de la figura de l’expert en matèria d’art? havien estat els experts massa laxistes o acodomaticis en el passat? serà també la fi dels catàlegs raonats? ens trobem davant d’un procés de judicialització de món de l’art com ja hem vist en d’altres camps d’activitat? Continuarà.

Etiquetes: experts, mercat

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>