Els crítics d’art viatgen prou?

Què? Els nostres amics, els grans descubridors, els crítics reputats i influents, no viatgen prou? Doncs no, si es miren les seves eleccions i l’exposició de l’any que els ha agradat més. Amb mondialització de l’art, o sense, els costums locals dels nostres crítics d’art semblen ben arrelats.

És cert que l’italiana Daniele Perra ha adorat la retrospectiva del bulgar Nedko Solakov… però que es presentava a la Fondazione Galleria Civica de Trento. I no deixa de ser a Venècia que ha descubert Serena Vestrucci, que la impressiona “per la seva capacitat a qüestionar el sistema de l’art i els seus mecanismes, sense caure en la provocació fàcil de la que alguns en abusen”.

Per a Richard Dorment i Andrew Graham-Dixon, del Daily Telegraph londinenc, l’exposició de l’any no seria altra que “Leonard de Vinci” a la National Gallery de Londres. Andrew hi afegeix “Afghanistan: Crossroads of the Ancient World” al British Museum i “Degas and the Ballet” a la Royal Academy. Richard Dorment afegeix una altra exposició de la National Gallery, “Jan Gossaert’s Renaissance”. Les úniques visites lluny del Tàmesi han sigut a Paris: al Grand Palais per les col.leccions de la familia Stein i al Museu d’Orsay per Manet, res de gaire lligat a l’aventura tampoc.

Sean O’hagan, crític de fotografia del Guardian, privilegia la retrospectiva Paul Graham a la Whitechapel Gallery, sempre a Londres. I les seves descobertes de l’any són també britàniques: Chloe Dewe Mathews; i pel que fa a la pintura, George Shaw. So British!

A Nova York, els hi agrada sobretot allò que passa a Manhattan. Per a Roberta Smith, del New York Times, les exposicions de l’any han estat les de David Hammons a la galeria L&M Arts; la de Christian Marclay a la Paula Cooper Gallery i la de Ellsworth Kelly a la galeria Matthew Marks: bingo!, tres artistes nordamericans a tres galeries de Nova York. Però no la de Maurizio Cattelan, al Guggenheim, que ella soleta s’ha encarregat de desprestigiar. Per la seva banda, Jerry Saltz, del New York Magazine, ha triat també “The Clock” de Marclay, i classifica en les següents places del seu palmarès la retrospectiva de William De Kooning al MoMA i la d’Alexander Macqueen, al Metropolitan Museum (MET). Bé, continuem a tocar de l’East River…

Holland Cotter, també del New York Times, per contra no deixa de fer un judici sever sobre què ha passat a la seva ciutat el 2011: “Si hom considera que Nova York té centenars de galeries, i centenars i centenars d’exposicions noves cada any, el nivell d’estímul ha estat baix”.

En aquest cas, perquè no anar una mica més lluny? És just el que ha fet Robert Storr, comissari general de la Bienal de Venècia del 2007. La seva primera elecció és nova-yorkesa però singular: per ell el més important ha estat l’obertura de les sales d’art islàmic del MET. I les seves altres eleccions són les d’un viatger: a Londres, ha estat impressionat per la retrospectiva de Gerhard Richter a la Tate Modern (que, curiosament, no esmenta cap crític britànic…). Però la seva millor sorpresa la va tenir a Bolònia, al Museu d’art modern, amb els videos, performances i instal.lacions del col.lectiu Zimmer Frei.

I per a un altre viatger, Philippe Dagen, de Le Monde? També la retrospectiva Richter a la Tate Modern, la Bienal de Lyon, els paisatges de Max Beckmann al Kunstmuseum de Basilea, “Danser sa vie” al Centre Pompidou i la retrospectiva de Marc Desgrandchamps al Museu d’art modern de la Ciutat de Paris.

Potser no coincidiria del tot amb les eleccions d’aquests dos darrers, si més no en algunes de les exposicions que citen i que he vist, però si més no m’agrada el seu esperit d’obertura respecte del ‘meliquisme’ (de melic) d’alguns dels seus companys. Viatgeu crítics, viatgeu!

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>