Marc Chagall, il·lustrador. Aiguaforts i aiguatintes

Hi ha persones que diuen que no n’entenen d’art, i que sobretot no entenen l’art de Marc Chagall : violinistes que leviten, enamorats sobre el seu núvol, pollastres vermells i rucs verd poma, una mica fort tot plegat…Però, de tota manera, quan l’antic director de la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence (a la Provença), Jean-Louis Prat, munta una exposició (“Chagall, de la poésie à la peinture” / “Chagall, de la poesia a la pintura) als Caputxins de Landerneau sobre aquest artista estrany, hom es diu que cal anar-hi.

Primer, perquè és sens dubte un dels millors coneixedors de l’obra de Chagall, tot i que només sigui perquè ell en va fer l’inventari després de la mort del pintor, el 1985. I després, perquè no li ha fallat cap ni un dels comissariats d’exposició que ha fet. I vet aquí, que allà, en un extrem de la Bretanya, aquest home us convenç tot recitant sobre l’interès de Chagall tot recitant poemes…

La poesia, i els qui la fan, tant els autors com els editors, serveixen de fil conductor de les quasi 300 obres –pintures, escultures, dibuixos o gravats- que hi ha a l’exposició. Hom hi descobreix un Chagall amic dels escriptors de la seva època, però també familiaritzat amb els grans textos, d’uns textos que va il·lustrar primer gràcies a l’empenta d’Ambroise Vollard, i després a cal Tériade, i a casa de molts d’altres.

Es tracta de Malraux (amb qui va tenir una bonica amistat que va culminar amb l’encàrrec del sostre de l’Òpera de París), però també del Don Quixot, de Cervantes. Es tracta de Louis Aragon, però també de Nicolas Gogol, de Jean Paulhan i de Jean de la Fontaine, del Decameró, de Boccaccio, i de la Bíblia…Quan l’imaginari de Chagall es confronta amb els mots, la seva pintura sedueix tothom.

Perquè es situa a les antípodes de les imatges (sobretot de la seva darrera etapa pictòrica) una mica kitsch que susciten reticències. I quan Ambroise Vollard li va proposar, el 1922, il·lustrar Le Général Dourakine de l’inefable Comtessa de Ségur, Chagall va preferir confrontar-se a un text sens dubte molt més potent, Les Ànimes mortes, de Gogol. I il·lustrant aquesta obra es va buidar: va fer 107 gravats, ni més ni menys, tot revelant-se com un dibuixant i un gravador excepcional.

I Chagall hi torna i hi torna amb el gravat, sobretot amb el seu amic Malraux, de qui va il·lustrar un text curt, Et sur la terre (I sobre la terra), records de la guerra civil espanyola que Maeght va publicar el 1977. Un text curt per al que va fer quinze aiguaforts i aiguatintes realment al·lucinants. Una d’elles mostra una ciutat devastada per una formació d’avions bombarders que es transforma, en un altre gravat, en un vol de pacífics ocellets. Naïf? Probablement, però això de vegades dóna pau i fa bé…

Com fa bé la lectura del catàleg de l’exposició (que es pot veure o comprar a www.fonds-culturel-leclerc.fr). I és gràcies a un bon i interessant article de l’historiador de l’art Itzhak Goldberg que podrem comprendre, per exemple, el perquè dels violinistes voladors. Es tracta, segons ell, d’un « luftmensch », un funàmbul celeste, « versió còmica, a vegades fins i tot grotesca, de l’home sense lligams, de l’acròbata a la recerca de l’equilibri”, ras i curt, del jueu errant. “És el doble de l’artista, metáfora al mateix temps de l’art de Chagall i del seu destí”. També hi trobem una explicació dels móns irreals, que serien una “manera subtil de contornejar la prohibició de la representació humana en la tradició jueva”. Les seves pintures són poemes, o més ben dit, són més llicències poètiques que imatges.

Marc Chagall, "Pour Franz Meyer", aiguafort i aiguatinta, 1962

Marc Chagall, “Pour Franz Meyer”, aiguafort i aiguatinta, 1962

Maeght, el 1976, va publicar un llibre seu, il·lustrat per Chagall, que només el títol ja és una meravella i dóna tota la dimensió del pintor: “Celui qui dit les choses sans rien dire” (Aquell que diu les coses sense dir res). I on hi podem trobar aquest moment de gràcia :  « Comme tes couleurs sont jolies/Mon peintre amer odeur d’amandes/Toi qui peins les amants dormant/Dans la mémoire et dans l’oubli. » (Com són de bonics els teus colors/El meu pintor amarg olor d’ametlles/ Tu que pintes els amants dormint/En la memòria i en l’oblit). Però el poeta es va veure obligat a afegir : « Quand j’ai rencontré la peinture de Marc Chagall, je me suis mis à l’aimer comme les femmes, pour le maquillage, pour le désordre et la déraison. »   (Quan vaig trobar la pintura de Marc Chagall, em vaig posar a estimar-la com a les dones, pel maquillatge, pel desordre i per la desraó). Tot és dit.

Sense comentaris

Comentar

La teva adreça de correu no serà publicada.
Els camps obligatoris estan marcats amb:


Pots fer servir aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>